El número 18

27 gener 2010

Ara me’n recorde amb nostàlgia d’aquella habitacioneta que tenies al carrer Dr. Ferrán, era menuda però tenia balcó. Allà tenies un improvisat estenedor. I que em dius de l’armari que del reflex et podies veure pel matí?

A la teua habitació estava tot calculat per a que les teues coses tingueren cabuda. El que més destacava eren els llibres de Dret, els arxivadors d’apunts, el tauler de suro amb entrades, fotos i dibuixos, retalls de moments de la teua història. Ah! També, si et fixaves, dalt del perxer tenies el quadre que et vaig regalar…

Per anar a veure’t a sovint agafava el 18, aquell que ara mire i dubte durant alguns segons si parar-lo o no. Però ja no el tornaré a utilitzar, almenys amb eixa finalitat, tot i qui sap, tal volta et tornes a mudar a eixa zona.

Trobe a faltar els berenars que ens fèiem de te i pastes o a última hora aquells cafès bohemis a la cafeteria d’ací baix intentant clavar-me dins del cap alguna cosa de Dret Penitenciari…

En Despertar – Arthur Caravan

Obstacles

24 gener 2010

https://i0.wp.com/th01.deviantart.com/fs15/300W/f/2007/014/2/2/sky__by_edlyytam.jpg

Tot i que moltes voltes no existeix, conscient o inconscientment a sovint solem posar el “núvol” a un cel clar.

Llegint les noticies del dia a un fòrum em trobe açò. Tinc la crisi dels vint-i-tants, doncs? Quin desastre, són moltes les coses que em coincideixen, tot ho he de pillar…

Et trobes a tu mateix desmarcant-te de la multitud més que en qualsevol altre moment de la teua vida. Comences a adonar-te de que hi ha un munt de coses sobre tu que no coneixies i que tal volta no t’agraden. Et sents insegur, i et preguntes on estaràs en un any o dos, però tens por al adonar-te de que en poca pena saps on estas ara mateix.

Comences a veure que el teu cercle d’amics és més reduït que fa uns anys. T’adones que cada vegada és més difícil veure als teus amics i coordinar horaris per diferents qüestions: treball, estudis, parella, etc… I cada vegada gaudeixes més d’eixa cervesseta que serveix com excusa per a xerrar una estona.Travesses per les mateixes emocions repetidament, preguntes volta rere volta, i parles amb els teus amics sobre els mateixos temes senzillament perquè no acabes de prendre una decisió.

Les multituds ja no són “tan divertides”…fins i tot de vegades t’incomoden. Estranyes la comoditat de l’escola, dels grups, de socialitzar amb la mateixa gent de forma constant. Però et comences a adonar que mentre alguns eren veritables amics, altres no eren tan especials després de tot.

T’adones de que algunes persones són egoistes i que, potser, eixos amics que creies propers no són les millors persones que has conegut i que la gent amb que has perdut contacte resulten ser amics dels més importants per a tu; no obstant, no pense què alguns dels amics dels que t’has allunyat s’estan adonant del mateix, i que la majoria d’ells no són roïns o deshonestos realment, però estan tan confosos com tu.

Et sents segur, i després insegur. Rius amb més ganes, però plores amb menys llàgrimes, i amb més dolor, amb la major força de la teua vida…