En que t’apropes i…

T’alces no se com, t’asentes al llit i penses. Et fas l’anim i puges la persiana de la finestra i efectivament allà estava, la plutja que t’havies deixat anit darrere del cristall no havia dormit. Un dia obscur. Els lluminosos de les tendes omplin les gotes de colors càlids. No tens gens de ganes d’eixir de casa, i prens la iniciativa. La màquina de café en funcionament i mentrestant l’estufa va calfant l’habitació. Ja està tot preparat, avui no em mouré de casa, penses convençuda.

Mires a través i veus la gent amb paraigües passant. Les mares porten als fills a l’escola. Tan de bo estagueres ací, se’t passa pel cap. El món podria parar-se. Tu, jo, el món allà fora i hui sense presa ninguna podem estar observant-los. Agafa’t una tassa, fica’t el que vulgues, l’acabe de fer, dius.

Confiada en veu alta se’t sent dir: Abraça’m… Al no obtenir resposta alguna et gires suaument i te n’adones que no hi ha ningú, som a centenars de kilòmetres. Al iPod la veu esgarrada de Miquel Gil.

L’obligació de ser home

I que havia fet ell durant tota la vida, es preguntava l’home, ja vell, a mode d’última reflexió sobre la seua vida. Ell havia nascut als ’30 i tot el que va fer durant la seua joventut va ser treballar. Va aprendre un ofici, el de fuster. Es va casar i va seguir treballant. L’avi Antoni estava més de 12 hores al dia treballant, les que li deia el seu cap que havia de fer si volia rebre el sou. Ell mai es va queixar. Tingué nets i finalment es va jubilar.

Veia que la vida estava anant-se’n. Rumiant-ho durant dies finalment decidí agafar al seu net major, Toni -li havien ficat aquest nom per l’avi- i li va explicar al xiquet de 14 anys que no podia fer com ell. Toni, tens l’obligació de ser home i això comporta molt més que treballar, que és l’únic que he fet jo, has de lluitar pel que t’importa. Estudia Toni, cal tenir el coneixement, treballa per viure, i no visques per treballar. Però sobretot no et conformes mai.

Dies després, Antoni va morir. Toni no va poder acomiadar-se del seu avi, va plorar durant dies la seua mort, no podia creure que el seu avi faltés. Aquest fet va fer reaccionar a Toni, i recordant les paraules del seu avi es va fer la promesa de que ell seria un home lliure, estudiaria, treballaria, estimaria, no renunciaria a res que volgués.

Amb Toni i l’última reflexió de l’avi vam nàixer nosaltres, ara doncs, tenim l’obligació de ser homes. Estimem l’entorn, teixim complicitats, fem d’aquesta vida una vida plena, deixem un món millor als nostres predecessors. Som l’oportunitat perduda de l’Antoni.

La vida que ha de vindre

Tornem a la idea de València. Després d’una setmana tranquil·lament aclaparadora amb reunions i parlars amb uns i altres, tornem. Feia temps que no em venia al cap eixa gana irresistible de tornar-me’n al poble cada divendres per la vesprada o, si no tinc senyors amb pel grassos i corbata que parlen valencià perquè cobren més diners i damunt ens venen que ens fan un favor i NO ens el fan, d’anar-me’n abans.

En aquesta ciutat cara a Falles no tinc res que em faça il·lusió, no com abans, quan quedar-me no em suposava cap sacrifici. Clar, estaves tu.

Vull la vida que ha de vindre (com diu Cesk Freixas a la cançó Abril de 1984), esta no.