En que t’apropes i…

17 febrer 2010

T’alces no se com, t’asentes al llit i penses. Et fas l’anim i puges la persiana de la finestra i efectivament allà estava, la plutja que t’havies deixat anit darrere del cristall no havia dormit. Un dia obscur. Els lluminosos de les tendes omplin les gotes de colors càlids. No tens gens de ganes d’eixir de casa, i prens la iniciativa. La màquina de café en funcionament i mentrestant l’estufa va calfant l’habitació. Ja està tot preparat, avui no em mouré de casa, penses convençuda.

Mires a través i veus la gent amb paraigües passant. Les mares porten als fills a l’escola. Tan de bo estagueres ací, se’t passa pel cap. El món podria parar-se. Tu, jo, el món allà fora i hui sense presa ninguna podem estar observant-los. Agafa’t una tassa, fica’t el que vulgues, l’acabe de fer, dius.

Confiada en veu alta se’t sent dir: Abraça’m… Al no obtenir resposta alguna et gires suaument i te n’adones que no hi ha ningú, som a centenars de kilòmetres. Al iPod la veu esgarrada de Miquel Gil.

3 Respostes to “En que t’apropes i…”

  1. Laia Says:

    Veig que t’has iniciat en una escriptura més “intimista”. Tot i que no és cosa senzilla, crec que amb el que escrius aconsegueixes remoure els sentiments, almenys a mi. M’alegre i m’agrada.


  2. Genial fotografia per a un text preciós!

  3. Elena Says:

    Commovedor…


Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

A %d bloguers els agrada això: