No penses que

Allà dins

Des del Dimarts per la vesprada que estic clavat en aquest forat. S’està be, ara que és estiu ací s’està fresquet. Estic tranquil després d’aquells primers moments de nerviosisme. M’he fet a la idea, i bastant ràpid, de que ací s’acaba tot. He decidit escriure.

Ací no va a trobar-me ningú. No tinc menjar ni aigua, quan podré durar ací dins? Que serà de mi? Aniré morint poc a poc, em tornaré boig. Espere que almenys quan em troben llisquen aquestes línies. Fets a la idea, cal que recopilem el que he fet a la vida? Millor no.

Però perquè he caigut ací? Tornava de la universitat. No mirava on xafava, la meua ment estava, com sempre, als núvols, és aquesta falta de concentració la que m’ha fet caure en aquest pou? Però perquè no m’he pogut concentrar mai en la vida? Potser és una malaltia i jo directament no en tinc la culpa. Potser. Són algunes de les preguntes que em venen al cap.

Ací dins s’està ample, no tinc claustrofòbia, puc respirar be, no m’haguera agradat mai morir ofegat, supose que he heretat aquest pànic de ma mare, que en feia un gra massa cada vegada que per qualsevol cosa no podia respirar amb normalitat.

Estic cansat. Ací dins comença a estar fosc? Em costa mantenir els ulls oberts. Fa dies que no menge. Tinc sed. Estic morint-me?

Cap a dins!