Serà com sempre haurem pensat, / hereus dels detalls, fills de l’atzar. / Dóna’m la vida, la poesia és l’únic Déu; / damunt la barca, dels carrers que haurem cremat. // Allà on Verdi comença el seu caminar, / el Sol arriba, lent, escales avall. / Vindrà el dia, amor, i portarà els teus ulls, / a les trinxeres de les places sense nom. // Ens trobarem algun dimarts, / potser a Diamant, i jo tornaré a fumar. / Canviarem el món, l’ordre del poder, / serem un sol govern d’ulls, instants i mans. // Serem el puny tancat, ciutats que acaben en a i l’eternitat; / la lluita contra els necis, l’abraçada infinita i temps aturat. // Em miraràs i callarem; / “la vida és ara”, i dir ara és dir només. / Serem el crit fins que perdem la nostra veu, / guerrillera, solidària; guanyarem. // Mare de pàtria sense estat, / no marxis encara. / Arrela en la terra que t’espera / al sud de les teves mans. // Noves maneres de caminar, / no marxis encara. / Teu és el Sol que il·lumina la cambra, / guerrillera, solidària; guanyarem. // Serem el puny tancat, ciutats que acaben en a i l’eternitat; / la lluita contra els necis, aliances de guerra i temps aturat.
Cesk Freixas, “La ma dels qui t’esperen” (2010).
Mans al cel 