Per mil anys

Són les tres del matí i encara estic despert, em bull el cap de preoupacions, pensaments i noves idees. I tu estaras dormint a alguns kilòmetres d’altura. Que estaras somiant?

Per la nit quan tot està en calma és més fàcil pensar i després de tot el dia haguent estat rebent informació per tots els costats el cervell ha de processar-ho tot i no em deixa dormir. Pense amb la situació difícil que s’ha de passar; però sobretot d’aquells dies que aconseguíem estar junts sense preocupar-se de que havíem de tornar cadascú al seu lloc. Moments escasos en aquestos quasi quatre anys, que es diu prompte. No et culpe, esta història ha vingut així i durant estos anys ho he pogut comprovar, però caram! perquè collons???

En fi. Amb un suspir llarg i gitat cul per amunt amb la cara dins del coixí pràcticament, pense: Que serà de nosaltres? Que serà de mi? Que serà dels projectes en dansa?

Amb el que m’agrada a mi tindre-ho tot lligat i quin caos de camí per davant senyores… Perque val tant la tranquilitat? I perque ha de ser a costa de tantes altres coses?

Outta 2

Allà soles estaves i vas dormir fins que vas voler, i després et queixaves, però. La vida són dos dies i s’han d’aprofitar, si alguns d’eixos són per a dormir, i tu encara n’he gastes més de lo normal, apanyats anem.

Hi ha una cosa que Bolonya és diu, i em fa lligar-me a les coses que passen per davant, a mi no m’agrada ja tot açò, comença a no ser graciós, avorrit i està buidant-me el cap. Si tinguera l’oportunitat de deixar-ho tot i desaparèixer no ho dubtaria. Algun any, o bastants mesos, moltes setmanes fora de tot perquè no m’omple tot açò.

M’agradaria fer una cosa meua, un projecte meu que no tinguera que vore ni amb la gent que vull, ni el poble, ni les conviccions. Per una vegada pensar en mi i agafar un paper en blanc i veure el que vull i com vaig a fer-ho, tan simple com això. Anem a abandonar-ho tot. M’agradaria, me caguen Bolonya.

Ull de l’huracà

Em pense que tornarà a fer-me falta aquest blog per intentar expressar alguns sentiments. Després d’un període més bonic tornen anys un pocs trists altra vegada marcats per la distància i un poc de solitud.

No crec que ningú llisca aquest blog, i en certa manera millor. Si no és el cas i estàs ahí llegint açò, benvingut a una nova etapa de melangia.