Per mil anys

Són les tres del matí i encara estic despert, em bull el cap de preoupacions, pensaments i noves idees. I tu estaras dormint a alguns kilòmetres d’altura. Que estaras somiant?

Per la nit quan tot està en calma és més fàcil pensar i després de tot el dia haguent estat rebent informació per tots els costats el cervell ha de processar-ho tot i no em deixa dormir. Pense amb la situació difícil que s’ha de passar; però sobretot d’aquells dies que aconseguíem estar junts sense preocupar-se de que havíem de tornar cadascú al seu lloc. Moments escasos en aquestos quasi quatre anys, que es diu prompte. No et culpe, esta història ha vingut així i durant estos anys ho he pogut comprovar, però caram! perquè collons???

En fi. Amb un suspir llarg i gitat cul per amunt amb la cara dins del coixí pràcticament, pense: Que serà de nosaltres? Que serà de mi? Que serà dels projectes en dansa?

Amb el que m’agrada a mi tindre-ho tot lligat i quin caos de camí per davant senyores… Perque val tant la tranquilitat? I perque ha de ser a costa de tantes altres coses?